Trencar el silenci

Mireia Boya trenca el silenci amb un llibre que ens fa reflexionar i ens emociona. I ho fa obrint-nos el cor i compartint les seves impressions més íntimes sobre el seu pas pel Parlament i pel Secretariat Nacional de la CUP-CC, el dolor per no haver pogut estar més amb la mare en els seus darrers moments, les actituds masclistes patides en primera persona, l’organització del referèndum i la repressió i les seves conseqüències o el valor de la solidaritat i la sororitat.
Per a una dona, incorporar-se a la política és un repte doblement exigent. Per això, l’autora mira a la cara aquest món salvatge, masculinitzat, i li demana una transformació. Un canvi en femení, en què l’autocrítica, la comprensió i l’empatia són les úniques eines per tirar endavant, per fer-la més humana, per despatriarcalitzar-la. Un homenatge a les dones del referèndum i a totes les que ens han precedit en la lluita feminista, però també un crit a la vida i al futur per empoderar les noies que vindran. Perquè si les dones hi som, seguirem teixint un futur amb els fils roig i lila dels drets socials i el feminisme. La llavor està plantada, només cal seguir regant-la.

COMENTARI: Amb una visió inequívocament feminista, Mireia Boya fa una repassada exhaustiva als anys més decisius del procés català que coincideixen amb la seva activitat parlamentària com a diputada de la CUP. Són uns anys de vertigen que culminen amb la repressió i el desconcert. La denúncia de l'assetjament masclista que va patir per part d'un company de partit i la lluita contra una dura malaltia diagnosticada recentment, configuren un relat sincer, emocionant, reflexiu i colpidor, escrit a cor obert.
    
  

Bocaccio. On passava tot

Bocaccio, la mítica boîte del carrer Muntaner 505 oberta entre 1967 i 1985, és història de Barcelona, història d’una època irrepetible, de les personalitats que s’hi citaven, dels arquitectes, cantants, actors, cineastes, editors, dissenyadors, models i escriptors que cada nit hi conversaven, ballaven, bevien i creaven. Una conjunció de creativitats, sí, això era Bocaccio, el temple de la Gauche Divine. Algunes d’aquestes personalitats s’expliquen en aquestes pàgines gràcies a la memòria espremuda, a una porció del seu passat que han tingut la generositat de regalar a Toni Vall. Sorgit de la imaginació i l’afany emprenedor i generós d’Oriol Regàs, Bocaccio és també la història d’un èxit empresarial, de la creació d’una marca molt reconeixible, precursora en un terreny avui tan global com és el marxandatge. Els objectes i els papers que contenen la memòria de Bocaccio són també protagonistes d’aquest llibre.

COMENTARI:  Per traçar una completa panoràmica de Bocaccio, la mítica boîte del carrer Muntaner de Barcelona, l'autor es val d'una sèrie d'entrevistes a una vintena dels seus clients més famosos. Amb el testimoni de tots ells i construint una visió caleidoscòpica del local i del seu entorn, podem copsar i gairebé viure el dia a dia d'un indret tan emblemàtic com aquell i dels seus usuaris més habituals, tots ells dignes representants del talent barceloní de la dècada dels setanta. Hi ha unanimitat a l'hora de valorar i evocar amb nostàlgia uns anys pletòricament viscuts per tots ells.
   

Guillem

Guillem Agulló i Salvador va ser assassinat a Montanejos (Alt Millars) la matinada de l’11 d’abril del 1993. Era nedador. Antifeixista. Antiracista. Independentista. Tenia divuit anys.El cas va sotragar i marcar una generació sencera de joves. Guillem Agulló ha esdevingut un símbol de llibertat. L’assassinat de Guillem Agulló és un esgarrifós exemple de la impunitat amb què actua el feixisme, sota la protecció de les forces policíaques i del sistema judicial, i amb la vergonyosa complicitat d’una premsa capaç de manipular la realitat fins a l’extrem de presentar la víctima com a botxí. Aquesta novel·la documental ens submergeix en una València amb urpes,“on les hòsties volen com si fossin part del decorat”, i denuncia l’intent de soterrar viva una família. Assetjant-los. Calumniant-los. Posant-los a la diana del seu odi amb pintades als carrers i pancartes de «Guillem, jódete» als estadis de futbol. No ho van aconseguir. Núria Cadenes, amb un estil depurat i contingut, s’ha immers en el sumari del cas, en els diaris de l’època, en els records de la família i amics del Guillem i fins i tot en el seu propi passat per mesurar la distància que hi ha entre la paraula injustícia i la paraula dignitat. Ni oblit ni perdó.

COMENTARI: És una novel·la documental híbrida ja que inclou passatges novel·lats, elements d'assaig, transcripcions de documents oficials, retalls de premsa, declaracions dels pares i altres fragments molt diversos. Tot plegat configura una barreja discriminada que, en alguns moments, pot arribar a fer perdre el fil del relat. Malgrat tot, l'obra assoleix transmetre un clímax aterrador que l'autora defineix com de ràbia seca.
  

1793. El llop i el vigilant

Estocolm, 1793. El rei Gustav III ha mort i el país el governa amb mà de ferro un regent mentre els vents republicans de la revolució francesa inquieten els poders. El guàrdia Mickel Cardell, un veterà de la recent guerra russo-sueca, on va perdre un braç, troba un cadàver mutilat al llac de la ciutat: un tronc i un cap, només. El cas s’assigna a l’investigador Cecil Winge, un racionalista que viu els seus últims dies, malalt de mort per la tuberculosi. Junts, Winge i Cardell es troben immersos en un món brutal de lladres i perdularis, mercenaris i madams, un món en què una sola mort posa al descobert que, sota el vernís de poder i riquesa, estrat rere estrat, la ciutat està absolutament podrida per la corrupció.

COMENTARI: Dos-cents vint-i-set anys enrere, l'avui moderna i cosmopolita ciutat d'Estocolm era un autèntic femer habitat per borratxos, perdularis i gent de molt mal viure. La novel·la, més que desenvolupar una investigació sobre un crim atroç, es recrea en descriure la degradació més absoluta d'una ciutat i dels seus habitants, el quals havien de sobreviure de la pitjor manera possible, envoltats de tortures, malalties i degradacions. Destacar el notable esforç de documentació que ha hagut de portar a terme l'autor per explicar-nos com era la capital sueca del 1793.
  

Glenn Gould. Una vida a contratiempo

Glenn Gould (1932-1982), geni de la música clàssica, va fascinar el món pel seu talent inaudit, la modernitat de les seves interpretacions i la seva estranya manera de tocar el piano, encorbat i taral·lejant amb els ulls tancats. Sandrine Revel recrea en vinyetes la vida d'el pianista canadenc, tractant de comprendre a la persona darrere del personatge, d'apropar-se a la vida interior d'un geni solitari, fràgil i turmentat, que va afirmar en algun moment: Creia fermament que tothom compartia la meva passió pel cel ennuvolat. Em va sorprendre molt adonar-me que algunes persones preferien el sol.

COMENTARIS: El còmic de Sandrine Revel es basa en una interpretació lliure dels moments més estel·lars de la vida del pianista canadenc. Per damunt de tot, destaca un dibuix detallista, amb molta personalitat, que transforma aquest llibre en una petita obra d'art.
   

La teva ombra

Les vides dels dos germans que protagonitzen La teva ombra transcorren en paral·lel, ara com dos rius, ara com dos cotxes en sentit contrari. L’estiu del 2010, en Pere, de vint-i-cinc anys, que viu a Barcelona amb els pares, es distreu amb la música electrònica, el projecte d’una pàgi­na web d’oci i cultura i les trobades sexuals amb la Kate, una violinista anglesa enigmàtica. Però no aconsegueix treure’s del cap la seva exnòvia Laura. Mentrestant, el seu germà gran, en Joan, un lector voraç que fa de mestre de primària, porta una vida secreta que l’afectarà de ple. 
La teva ombra és una novel·la ambiciosa sobre la identi­tat personal en els nostres dies, que combina de manera brillant el drama i la ironia.

COMENTARI:  Retrat en paral·lel de dos germans que, per ironies del destí, veuen les seves relacions sentimentals entortolligades. És una crònica de la vida post-adolescent a la Barcelona de principis del segle XXI, amb totes les fluctuacions que pateixen els joves, degudes a la precarietat econòmica i social, en una època en que el món de la parella cada vegada resulta més confós i insatisfactori.
   

«Conjectures» de Daniel Bastida

Conta la vida del seu «alter ego», Ramon Planells, a partir del moment que deixa la casa de Teresa, la seva tia carnal amb la qual havia mantingut una relació carnal després del seu fracàs en la nit de Sant Llúcia, fins que rep una carta de Mara, antiga amant seva, que li demana de reunir-se amb ell a Itàlia. La fugida de Teresa és la segona possibilitat d'actuació que dóna Pedrolo a partir de la novel·la Un camí amb Eva. És una biografia dissimulada, escrita per en Bastida, el qual hi afegeix un pròleg a la «segona edició» per defensar-se d'uns suposats atacs fets a la primera. La narració transcorre sense ordre cronològic i el narrador hi introdueix tot de reflexions de caràcter distanciador que arriben fins i tot a posar en dubte alguns fets. La novel·la no té una divisió per capítols si bé hi ha separacions que assenyalen un canvi de temps, de fets, o, l'inici de reflexions suscitades per la vida d'en Planells, la seva societat i la seva feina de novel·lista. La veu narrativa és la segona persona. Cal dir que, al bell mig del text, s'insereix un quadre cronològic dels esdeveniments.

COMENTARI: La vida d'un escriptor que gira a l'entorn de la seva professió, de l'activisme polític i de les relacions sentimentals. Tot això centrat en les acaballes de la dictadura franquista on encara era molt arriscat portar a terme activitats polítiques de caràcter proselitista o reivindicatiu. Una novel·la que no ha envellit massa bé i que ens transmet múltiples sensacions de déjà vu.
    
   

Puja a casa (relectura)

Una llicenciada en història de l’art treballa en unes galeries comercials i queda captivada per un client que li porta gots de xocolata desfeta; un perruquer de gossos mira de superar un fracàs amorós; un escriptor i el seu traductor habitual sopen en un restaurant sense poder dissimular antigues i noves tensions; una parella de mitjana edat planeja un viatge a Suïssa que tindrà un final sinistre; un home d’origen xinès que porta un bar a Les Corts s’enfronta amb la crua realitat i els seus propis prejudicis. Aquestes són algunes de les històries de Puja a casa, un llibre que amb precisió i tocs d’humor retrata l’inesgotable món de la parella en la Barcelona contemporània, en què els personatges pateixen els estralls de la crisi econòmica i la síndrome de la desorientació vital.

COMENTARI:  Quatre anys després torno a llegir aquest recull de contes de Jordi Nopca. No cal dir que la primera vegada em van agradar molt i ara, abans d'immergir-me en la nova novel·la d'aquest autor, La teva ombra, tenia ganes de recuperar els deu contes premiats al Documenta del 2014. De tots ells, en destaco el primer, No te'n vagis, que per cert és el que dona títol al llibre, tot i no ser el títol del relat, precisament. Els nou restants també són de bon llegir i ens regalen una agradable estona de plaent lectura.
 

Otra vida por vivir

«Ningú hauria d'escriure després dels setanta-cinc anys», havia dit un amic. Als setanta-set, bloquejat com a escriptor, Theodor Kallifatides pren la difícil decisió de vendre l'estudi d'Estocolm, on va treballar diligentment durant dècades, i retirar-se. Incapaç d'escriure i, però, incapaç de no escriure, viatja a la seva Grècia natal amb l'esperança de redescobrir la fluïdesa perduda del llenguatge. En aquest bellíssim text, Kallifatides explora la relació entre una vida amb sentit i un treball amb sentit, i com reconciliar-se amb l'envelliment. Però també s'ocupa de les tendències preocupants a l'Europa contemporània, des de la intolerància religiosa i els prejudicis contra els immigrants fins a la crisi de l'habitatge i la seva tristesa pel maltractat estat de la seva estimada Grècia. Kallifatides ofereix una meditació profunda, sensible i captivadora sobre l'escriptura i el lloc de cada un de nosaltres en un món canviant.

COMENTARI: Aquest és el primer llibre que Kallifatides escriu originalment en grec després de moltes dècades d'utilitzar la llengua sueca ja que va ser Suècia el país on es va instal·lar després d'emigrar del seu país nadiu. És un relat breu, farcit de records i reflexions sobre l'ofici d'escriure, el pas del temps, la nostàlgia del passat, sense deixar de banda l'actualitat més dolorosa, bàsicament centrada en la greu crisi grega de començaments del segle XXI.
      
  

Juny

Un calorós dia d’estiu del 1969, tot el poble està preparat per rebre la visita de la Reina Juliana. És una celebració inoblidable, però just quan la monarca està a punt d’entrar al cotxe per marxar, arriben la Hanne Kaan i la seva mare. La Reina, en una acció inesperada, torna enrere, acaricia la galta de la nena i ofereix la mà a l’Anna Kaan.
Anys més tard, en Jan Kaan torna a casa per arreglar algunes coses i de nou se sent aclaparat per la ràbia. Ja és hora d’arribar al fons de la qüestió. Juny segueix amb un detall fascinant i tendre la propagació del dolor en una comunitat, una família i diverses generacions.

COMENTARI:  A Gerbrand Bakker l'anomenen, amb tota justícia, l'escriptor dels detalls. La seva obra es distingeix per una descripció detallada i exhaustiva dels fets, procediments i paisatges de la vida quotidiana en un poblet neerlandès. En aquesta ocasió tota la narració està impregnada d'un sentiment d'intens dolor originat per la pèrdua d'una nena de dos anys. Un dolor tan intens que trastoca la vida d'una família que, molts anys després, encara no ha pogut superar aquell mal tràngol.