Allò que va passar a Cardós

Crítiques molt positives aparegudes a diversos mitjans em van empènyer a iniciar la lectura d'Allò que va passar a Cardós. Pensant alhora que, després de mesos d'abstinència, també és convenient endinsar-se en la literatura catalana contemporània per comprovar-ne les seves constants vitals.

De Ramon Solsona (Barcelona, 1950) no n'havia llegit res, però sabia que era un dels autors més rellevants de les lletres catalanes d'avui. M'havia arribat el bon ressò que havia provocat la seva obra L'home de la maleta, publicada l'any 2011. Emperò, alguna vegada l'havia pogut seguir gràcies a les seves periòdiques col·laboracions, tant a la premsa escrita com als mitjans radiofònics.

A la vall de Cardós es comet un crim. Un guàrdia civil és assassinat, a cops de destral, per error. Aquest fet és aprofitat per l'autor per disseccionar la societat d'una petita comarca pirinenca que s'ha vist del tot desnaturalitzada per la massiva invasió de nombrosos treballadors d'arreu de l'estat que han vingut a la zona per treballar a l'empresa Cohisa, que –entre els anys 1959 i 1974– era l'encarregada de construir gegantines infraestructures hidràuliques a la comarca del Pallars.

Fins que no ets gran no tens una perspectiva de les coses que van passar en aquell temps. Nosaltres, els nens, no acabàvem de saber mai de què ni de qui parlaven exactament. Però sí que captàvem algunes coses, ens adonàvem que les històries antigues no s’acabaven de tancar mai i que en aquestes muntanyes poc o molt sempre n’hi ha hagut, de desgràcies, perquè la vida abans era molt dura. Molt dura. La gent també era dura, no perdonava res. Els rancors duraven anys i panys. Jo això ho he viscut, famílies barallades per alguna cosa que ja no recordava ningú.

El cos del relat està construït amb breus fragments, generalment en primera persona, que, raonablement ordenats, serveixen per anar desgranant la història d'un crim que , d'immediat, queda eclipsat per les peripècies dels dos autèntics protagonistes: el Santi Vallory i la Rossita. Una parella d'amants que lluiten per alliberar-se de l'esclavatge que ha sotmès a la dona el seu marit Jaume.

Però malgrat l'argument canònic en si, la novel·la sobresurt al convertir-se en un ric fresc costumista d'uns indrets pocs coneguts, amagats entre els cims del Pirineu, que van veure el seu estil de vida totalment capgirat en un curt període de temps. En aquest cas, la relació passional i el crim referenciat només serveixen de pretext per reviure un ambient, un paisatge i una gent durant els inicis de la segona meitat del segle passat en uns indrets on l'idíl·lic paisatge fa de contrapès a la duresa de la vida quotidiana.
       

Orgull de Revolta

El gruix de la història d’una comunitat està forjat per l’activitat quotidiana, pel dia a dia, per tot allò que fa possible anar avançant a la recerca d’horitzons més plàcids. Però, esporàdicament, també esclaten episodis extraordinaris que sacsegen la rutina habitual i acceleren vertiginosament l’esdevenir de la pròpia col·lectivitat. El dia 2 de gener del 1917 els artesencs van iniciar un difícil camí vers la llibertat i nosaltres en som els seus hereus.

A principis d’any vam celebrar el centenari de la Revolta dels Burots, una de les fites més emblemà-tiques protagonitzades pels artesencs del segle passat. Aleshores, cansats de tantes injustícies, van dir prou i van decidir plantar cara al caciquisme que els ofegava. Va ser una revolta fonamental que va seccionar la vida local en un abans i un després i que, analitzada des de la perspectiva actual, se’ns converteix en el fenomen més important que ha tingut per escenari la vila d’Artés.

La caseta dels burots a punt de ser cremada pels manifestants

L’any 1989 vaig tenir la sort de formar part de l’organització dels actes commemoratius del «Mil centenari d’història documentada d’Artés». Recordo que per la diada de Sant Joan d’aquell any, exactament mil cent anys després de la signatura del document del rei Odó (24 de juny del 889), on per primera vegada en la història es podia llegir el nom d’Artés, es van celebrar una sèrie d’actes preliminars que van culminar els dies 8, 9 i 10 de desembre amb una conferència de l’historiador navarclí Llorenç Ferrer i amb la representació de l’obra teatral «El precepte del rei Odó» d’en Salvador Golobardes. El grup de teatre NEI, sota la direcció d’en Víctor Berenguer, va ser l’encarregat de fer arribar al públic uns episodis transcendentals de la història artesenca.

Vint-i-set anys després, els artesencs hem estat cridats a dignificar un altre dels capítols més rellevants de la nostra existència: la Revolta dels Burots. En aquest cas hem commemorat la reacció de tot un poble davant un injust sistema de govern que funcionava emparat pel caciquisme i per l’autoritarisme de l’època. És notòria la diferència entre ambdues celebracions, si la primera significava acreditar documentalment una llarga i continuada existència col·lectiva certificada pel propi rei franc Odó I, la segona homenatjava a un bon nombre de persones que, amb molta valentia, van enfrontar-se al poder. És a dir, mentre que la participació popular directa en el primer esdeveniment va ser pràcticament nul·la –el poble segurament ni se’n va assabentar– en el segon esdeveniment va ser decisiva. Per aquesta raó penso que la Revolta dels Burots ha estat el fet més impactant de tota la nostra història. Per això calia commemorar-lo de la millor manera possible.

Malgrat no declarar-se festiva la diada del 2 de gener del 2017, tal com havia demanat insistentment la comissió organitzadora, es va poder elaborar un ambiciós programa d’actes que van ser seguit per molts artesencs amb entusiasme i alegria. Des de l’emocionant marxa de torxes cap a la Gavarresa fins al recordat so de la sirena de Can Berenguer que evocava temps no tan llunyans. Un so del qual tothom en guardava un registre especial: la fase de desacceleració quan, després d’uns segons de màxima intensitat, arribava l’hora d’anar defallint de manera progressiva, sorprenentment harmònica.

L’escultura al·legòrica instal·lada dins el recinte de Cal Sitjes, però perfectament visible des de la vorera de la carretera de Sabadell, serà el llegat més monumental d’aquest centenari. El conjunt, ideat i construït per Jaume Pelfort, representa un teler d’enormes dimensions d’on hi pengen cent pedres –una per cada any que ha passat– que es van recollir a la llera de la riera Gavarresa. També es vol fer referència a les pedres com les eines de lluita que, especialment la quitxalla, van fer servir per foragitar els burots. Un text certament poètic, gravat damunt d’una placa metàl·lica, explica el simbolisme de l’obra.

Menció especial pels actors del teatre NEI i altres voluntaris que, aprofitant els escenaris reals, van anar esmicolant les significatives diades per oferir-les a la concurrència d’una manera clara i diàfana. Un excel·lent treball de divulgació que s’afegeix a l’exhaustiu documental que s’està preparant, al llibre monogràfic i a l’auca que s’editarà més endavant i al complet reportatge que L’Artesenc va publicar el passat mes de desembre. Sens dubte, la difusió dels fets ha estat l’objectiu prioritari que ha impulsat tots els treballs de l’organització. Estava clar que hom volia que el poble «parlés dels burots» i jo penso que això s’ha aconseguit a bastament.

Dies enrere uns companys de la meva generació em comentaven com era possible que durant tota la nostra joventut mai ningú hagués parlat dels burots. És veritat, el tema estava mig amagat, els poders fàctics encara pesaven molt i només gràcies a l’actuació d’algun valent idealista es van començar a saber coses, tot i que en aquella època encara hi havia gent que havia viscut els fets en primera persona però amb ganes d’oblidar. Recordo com les fotocòpies de l’opuscle «Memorias de un pueblo esclavo que sabe emanciparse» circulaven de manera gairebé clandestina i tenir-ne una còpia era sinònim d’estar ben relacionat.

CANÇONETA DELS BUROTS

Artés vila molt bonica
d'uns quants anys aquesta part
van treure els burots del poble
i els lladres de la ciutat.

El carrer de la fugida
era el del Jardí,
sort del Pere de cal Tori
per darrera els va anar a obrir.

De totes maneres, cal tenir present que els actes del Centenari, ni de bon tros, s’han acabat. Encara tindrem moltes més oportunitats per retre homenatge als nostres avantpassats que, en bona part, són els responsables de l’Artés de l’avui. De mica en mica, anirem arribant al dia 2 de gener del 2018 i, aleshores, es posarà punt i final a un llarg any de commemoracions gratament emotives. Serà el moment de passar balanç i comprovar si els artesencs del segle XXI coneixen millor la seva pròpia història i són capaços d’emular els seus predecessors quan les contingències de la vida així ho disposin. Només després es podrà començar a parlar del segon centenari, però d’això ja se n’encarregaran les futures generacions.

      

Retrat de l'artista adolescent

Deixant de banda Finnegans Wake, era necessari encarar la darrera de les obres llargues de James Joyce després d'haver gaudit amb Ulisses i Dublinesos. Suposaria el punt i final a un cicle de curt recorregut que havia arribat a les portes de l'experimental obra pòstuma, una de les de més difícil comprensió de la literatura en anglès i que mai ha estat traduïda íntegrament a la nostra llengua. Hores d'ara, encara resta oberta la possibilitat de tancar el cercle però, molt em temo, que aquest propòsit només es convertirà en un bon desig.

Retrat de l'artista adolescent (A Portrait of the Artist as Young Man, 1916) va ser concebut l'any 1904 quan James Joyce es va assabentar que estava a punt de sortir als carrers de Dublín una nova revista literària. Dos anys després ja n'havia enllestit vint-i-cinc capítols però, més endavant, decidí refer-la completament i reduir-la a cinc nuclis significatius. La novel·la va sortir de fulletó entre el febrer del 1914 i el setembre del 1915 a les pàgines de la revista modernista Egoist. El 29 de desembre del 1916 va aparèixer la primera edició completa a la ciutat de Nova York.

La novel·la està formada per un conjunt de relats autobiogràfics dels primers anys de la vida de l'autor. Esta dividida en cinc capítols que comencen amb la infància i l'escola, les vivències familiars, el sentiment de culpa que li provoquen uns exercicis espirituals, els dubtes sobre la seva probable vocació religiosa i, finalment, la gran decisió: l'exili necessari per començar una ambiciosa carrera literària.

Abril, 26.— La mare posa en ordre els meus vestits nous de segona mà. Ara demana a Déu, em diu, que jo, vivint la meva vida i lluny de la llar i dels amics, pugui aprendre què és el cor i què sent. Amén, Així sigui. Benvinguda, oh vida! Surto, per milionèsima volta, a l'encontre de la realitat de l'experiència, i a forjar a la farga de la meva ànima la consciència increada de la meva raça.
Abril, 27.— Avantpassat meu, vell artífex! Presta'm ara i sempre el teu ajut.

Aquesta obra comença a assentar les bases del que més tard s'anomenarà flux d'idees o monòleg interior que el propi Joyce explotarà fins els límits més insospitats dins la seva obra magna Ulisses, on cada capítol és un treball d'orfebreria que culmina amb el corrent de consciència que recorre els pensaments de Molly Bloom en les pàgines finals.

A l'ombra del gegant, Retrat de l'artista adolescent es contempla com una obra iniciàtica, irregular, que combina fragments plens d'excel·lència amb episodis més aviat tediosos, com –per exemple– el capítol tercer, que a mi se m'ha fet llarg i avorrit, gairebé insuportable. Però aquest és el peatge que hom ha de pagar si vol interpretar, amb major amplitud, la trajectòria d'un dels millors escriptors del segle passat.
   

El libro más peligroso

Ulisses és una obra mestra de la literatura universal. Des de fa molts anys ocupa una de les posicions d'honor de qualsevol cànon literari. Però no ha estat sempre així, va ser molt difícil la seva gestació i –encara més– la seva publicació. Vist des d'avui, sembla incomprensible com una obra d'aquesta envergadura hagués de superar tantes dificultats per veure la llum i poder arribar a tothom, però la societat de començaments del segle XX era molt diferent a la que coneixem ara i només molt pocs van saber adonar-se, des del primer moment, que es trobaven davant d'una autèntica obra d'art.

Amb El libro más peligroso (The Most Dangerous Book, 2014), el professor de Harvard Kevin Birmingham ha aconseguit construir un addictiu relat de totes les peripècies per les que va haver de passar James Joyce per veure la seva obra a les llibreries. Vicissituds que el van afectar de ple tant en la seva vida personal, amb importants problemes de salut, com en la seva tasca professional que constantment topava amb les arcaiques reglamentacions en defensa de la moral pública.

La decisión final del juez estuvo fundada en la sinceridad de Joyce. Woolsey escudriñó el texto y se imaginó a James Joyce, un artista medio ciego, obligado por la naturaleza a contarlo todo.. Todo, incluido el decoro, quedaba subordinado a su gran diseño. Joyce había sido atacado y malinterpretado, escribió Woolsey, porque «ha sido fiel a su técnica» y «ha intentado con sinceridad transmitir de manera completa los pensamientos de sus personajes», al margen de las consecuencias. Algunos de aquellos pensamientos eran sexuales, pero «debemos recordar en todo momento que su escenario era celta y su estación, la primavera», añadió.

Malgrat les enormes dificultats que impedien el treball creatiu dels més avantguardistes, el llibre esmenta a una sèrie de personatges que van ajudar a Joyce des del primer moment i que van fer possible l'èxit final, entre ells cal tenir present a Ezra Pound, Dora Marsden, Margaret Anderson, John Quinn, Sylvia Beach, Morris Ernst i John Woolsey. Sense deixar de banda Nora Barnacle, la seva pacient esposa. Tots ells es van comportar com uns autèntics herois, doncs molts dels seus actes podien ser castigats amb penes de presó.
 
James Joyce va trigar vuit anys a escriure Ulisses (1914-22) i va haver d'esperar-ne dotze més per poder-la publicar de forma legal (1934). Una inversió total de 20 anys amb un resultat apoteòsic: havia creat una de les millors obres literàries de tots els temps. 
    

La conquesta del glaç

Confesso que, fins abans d’ahir, la conquesta del glaç no m’importava gens ni mica. Mai m’havien interessat les temeràries expedicions que, a principis del segle passat, es barallaven per arribar primers als pols. És més, no sentia cap atracció pel paisatge àrtic, on el fred, el blanc i el glaç hi campen per les seves. Però avui vull dedicar aquestes dues pàgines als descobriments polars i, sorprenentment, em pregunto com ha estat possible aquest radical canvi d’actitud.

Tot comença el maig del 2013 quan quedo entusiasmat amb la lectura de «A dalt tot està tranquil» de Gerbrand Bakker, guardonat amb el XIII Premi Llibreter. Aleshores m’assabento que aquesta distinció és concedida pel Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. Això em fa pensar amb la fiabilitat d’aquests professionals a l’hora de recomanar lectures i l’any 2014 repeteixo amb «Ànima» de Wajdi Mouawad que llegeixo amb molta satisfacció. Enguany, al fer-se públic el veredicte del XVII Premi, corro a la llibreria i em quedo «Germà de gel» d’Alicia Kopf. Aquí comença tot.

D’entrada, una autora que obre pàgines amb una cita de Glenn Gould és garantia de bon gust. La novel·la, intel·ligentment fragmentada i amb capítols molt curts, és una simbiosi de fets històrics amb continguts d’auto ficció fidelment resumits en la frase «És molt més fàcil arribar a l’Àrtic que a certes regions d’un mateix».

La gran obsessió d’Alicia Kopf pel món del gel va començar quan va llegir una biografia del capità Shackleton, amb la crònica de la fallida expedició de l’Endurance. Ernest Shackleton (1874-1922) era un explorador angloirlandès conegut sobretot per haver dirigit, entre 1914 i 1916, l’Expedició Endurance que pretenia creuar a peu el continent antàrtic. El vaixell va quedar atrapat al gel i es va enfonsar. Gràcies a les seves dots de lideratge, Shackleton va poder salvar tota la tripulació després d’un calvari de 22 mesos. Però ell, amb antelació, ja havia avisat dels perills quan va fer publicar al diari The Times un anunci que, textualment, deia: «Es busquen homes: Per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit».

Reconec que, fins ara, mai havia sentit a parlar de Shackleton. L’únic explorador polar que coneixia era el noruec Roald Amundsen (1872-1928). El seu nom m’havia quedat gravat perquè sortia en una col·lecció infantil de cromos on s’explicava que va ser el primer en assolir el Pol Sud. Avui, juntament amb Fritdjof Nansen (1861-1930) i Otto Sverdrup (1854-1930), conformen el triumvirat dels tres grans herois polars de Noruega. Els acompanya un vaixell històric, el Fram, que vaig tenir la sort de poder visitar a Bygdøy, molt a prop d’Oslo.

El Fram era un vaixell d’exploració polar que va ser construït per l'armador noruec Colin Archer per satisfer els desitjos científics de Nansen. La primera expedició va començar el dia 24 de juny del 1893 i va durar més de tres anys. La posició més septentrional a la que van arribar va ser de 85^o 57’ de latitud nord. Quan Nansen va comprovar que no arribarien tan a prop del Pol Nord com havia previst, va abandonar el vaixell i en companyia de Hjalmar Johansen, amb tres trineus i gossos, va intentar arribar-hi creuant el desert gelat sense aconseguir-ho. El 13 d’agost del 1896 van poder tornar a Noruega mentre que el vaixell, amb una gran quantitat de material científic procedent de regions totalment desconegudes, ho va fer poques setmanes més tard.

El 24 de juny del 1989 va començar la segona expedició del Fram. Aquest cop la va dirigir Otto Sverdrup i la missió era cartografiar el nord i la costa est de Groenlàndia. El viatge havia de durar 3 anys per es va allargar a 4 per problemes de congelació. Va ser el viatge més important científicament parlant ja que entre la tripulació hi havia cartògrafs, zoòlegs, botànics i geòlegs. Els seus resultats ocupen quatre volums i un total de 39 tesis.

Roald Amundsen va dirigir la tercera i darrera expedició d’aquest vaixell polar. Va començar el 10 d’agost del 1910 i va acabar gairebé 4 anys més tard. L’èxit va ser rotund, Amundsen i els seus quatre acompanyants van arribar al Pol Sud el dia 14 de desembre del 1911 i hi van plantar fermament la bandera noruega. Era la primera vegada que l’home trepitjava aquell indret. Pocs dies després, el 17 de gener del 1912, hi van arribar el britànic Robert Falcon Scott i els seus companys. Després de trobar la bandera que havia deixat l’expedició noruega d’Amundsen, van adonar-se que havien perdut una batalla real entre esportistes i cavallers.

En el seu llibre, Alicia Kopf ens diu que va aprendre que àrtic ve de la paraula grega árktos, prop de l’ós, i antàrtic, d’antárktos, allà on no hi ha óssos, sinó pingüins. També dedica la seva atenció a la curiosa disputa establerta entre els nord-americans Robert Edwin Peary i Frederick Cook per demostrar qui havia estat el primer en trepitjar el Pol Nord. Segons Peary, després de vint-i-tres anys d’intents infructuosos, va arribar-hi el 1909. Per la seva banda, Cook manifestava que hi havia arribat un any abans. La controvèrsia va acabar decantant-se a favor del primer que havia estat capaç de mostrar una fotografia, perfectament coreografiada, amb cinc homes i la bandera. Cook només va ser capaç d’ensenyar un fotografia borrosa, amb un parell d’inuits amb la bandera americana.

Hores d’ara pràcticament s’ha descartat l’heroïcitat de Peary i hom creu que la primera conquesta confirmada va ser la de Ralph Plaisted, Walt Pederson, Gerry Pitzl i Jean Luc Bombardier, que van viatjar amb motos de neu pel glaç i varen arribar-hi el 19 d'abril de 1968. La Força Aèria dels EUA confirmà de forma independent la seva posició. És curiós, l’home va trepitjar el Pol Nord només un any abans que trepitgés la Lluna.

L’estiu passat em va sorprendre una notícia que explicava com una companyia naviliera, la nord-americana Crystal Cruises, anunciava un creuer per 1.070 passatgers que connectava Anchorage (Alaska) amb Nova York, travessant el mític pas del Nord-oest, que voreja Amèrica del Nord pel nord, travessant l'oceà Àrtic i connectant l'oceà Atlàntic amb l'oceà Pacífic, a uns 800 km per sobre del Cercle Polar Àrtic. Avui això és possible per culpa de l’escalfament global que provoca el desglaç de l’Àrtic. Fins ara, aquest recorregut estava limitat a petits vaixells trencaglaços de caràcter científic o comercial.

Si els intrèpids exploradors del segle passat, que per recórrer aquests indrets van haver de patir el que no està escrit, poguessin alçar el cap per veure les seves gestes a l’abast de la mà de qualsevol persona adinerada, de segur que no pararien de donar-se cops de cap contra la paret.

Article publicat a L'Artesenc núm. 231 (Desembre del 2016).

  

Patria

Cinc anys després del cessament definitiu de l'activitat armada, anunciat per ETA el 20 d'octubre del 2011, comencen  a aparèixer relats que intenten oferir nous punts de vista sobre el dramàtic conflicte que va haver de patir la societat basca durant més de 40 anys. Patria, de Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959), n'és un dels més significatius.

La novel·la és la crònica del dia a dia de dues famílies basques que, després de molts anys d'entranyable amistat, es veuen abocades a la ruptura a conseqüència del conflicte armat. Així anirem seguint les vicissituds dels vuit membres d'ambdues famílies que passen de de l'amor a l'odi i que acaben amb el perdó i la redempció. Per damunt de tot destaquen les dues mares: Miren i Bittori; exemple de dones molt valentes que exemplifiquen molt fidelment allò que alguns anomenen el matriarcat basc.

Las ocho. Hora templada, octubre benigno. Le vinieron de pronto a la memoria las palabras que había dicho Nerea por la mañana. ¿Que cambiara el felpudo? No, que no hay que renunciar a la alegría. Bah, una chorrada que se les dice a los mayores para subirles el ánimo. No le costaba a Bittori aceptar que hacia una tarde estupenda. Para dar saltos de júbilo, ella habría necesitado otra clase de estímulo. ¿Por ejemplo? Ay, yo que sé. Que inventaran una máquina de resucitar a los muertos y me devolvieran a mi marido. Se preguntó si después de tantos años no debería ir pensando en olvidar. ¿Olvidar? ¿Qué es eso?

La novel·la, estructurada en 125 capítols curts, no segueix cap ordre cronològic però, tot i així, es llegeix sense cap mena de dificultat. Cada capítol està centrat en un sol personatge que, entreteixit amb els demés, fa avançar la narrativa d'una manera molt fluïda. Recursos estilístics que afavoreixen una lectura ràpida i eficient d'una obra de més de 600 pàgines.

Molts autors han utilitzat la novel·la històrica per aprofitar la llibertat creativa que els permet desenvolupar uns fets d'una manera molt més dinàmica que no pas utilitzant la pura rigorositat. En aquest cas, Aramburu s'aprofita d'uns personatges molt ben definits per inserir-nos en un dramàtic escenari que, amb ells, vivim i patim braç a braç. L'autor ha sabut transmetre els neguits i els temors dels membres d'una societat que li va tocar viure una època duríssima. Alguns crítics consideren que és una de les millors novel·les del 2016. Sense poder-ho assegurar, penso que potser tenen raó.
      

En manos de las furias

Tot i que l'autora ja era força coneguda, En manos de las furias (Fates and Furies, 2015) va saltar a la fama quan el president Obama va manifestar que, per ell, era el millor llibre del 2015. Aleshores es van disparar les vendes  i es va convertir en un autèntic best-seller. Abans d'això ja havia estat nominat al 2015 National Book Award for Fiction i Amazon l'havia considerat, també, el millor llibre de l'any.

És la tercera novel·la de Lauren Groff (Cooperstown, Nova York, 1978). L'any 2008 havia publicat The Monsters of Templeton, que va ser inclosa pel diari The New York Times a la llista de best-sellers i que fou objecte d'una entusiasta rebuda per part de Stephen King. L'any 2012 va publicar la seva segona novel·la, Arcadia. També és autora d'un bon grapat de relats breus d'indubtable qualitat literària.

En manos de las furias és la crònica del matrimoni format per Lotto i Mathilde. La narració està dividida en dues parts que fan avançar la història des de punts de vista contraposats: el de ric i atractiu Lancelot (Lotto) i el de la seva companya, molt menys afortunada. Després d'un primer tram força planer, la segona part de la novel·la torna a demostrar-nos com les coses, moltes vegades, no són com les intuíem.

Le habría gustado adentrarse más en ella, sentarse en la cavidad de su hueso lagrimal y montarlo tomando la forma de un humanoide diminuto, igual que un vaquero en un rodeo, comprender qué pensaba Mathilde. Uf, pero sería redundante. La tranquila intimidad diaria ya se lo había enseñado. La paradoja del matrimonio: nunca puedes conocer por completo a alguien; aunque conoces por completo a alguien. Percibió las palabras que componían los chistes que Mathilde estab a punto de contar, notó la piel de gallina en sus antebrazos cuando le entraba frío.

Respecto molt els consells de Barack Obama, es tracta  d'un lector empedreït i els seus arguments són sòlids i ben raonats, però jo discrepo sobre aquesta obra. Penso que ens trobem davant d'un bon treball però que no reuneix les qualitats literàries necessàries per assolir una tan alta qualificació. Penso que el 2015 va produir obres millors.

La temàtica en si, la disecció d'un matrimoni amb sorpreses afegides, no suposa cap innovació argumental destacable, ans el contrari, en determinats moments ens apareix la sensació del déjà vu. Alguns lectors parlen d'un relat que enganxa fins l'extrem de no poder parar de llegir. A mi m'ha passat el contrari, l'he acabada sense sofriment però també sense massa motius per continuar-la d'una manera ininterrompuda. En aquest cas, discrepar del president dels EUA també suposa ser valent.
     

A la caça de l'ovella

A la caça de l'ovella (Hitsuji o meguru bōken,1982) és la tercera novel·la d'Haruki Murakami. Amb ella es tanca la trilogia del Rata, tres llibres centrats amb el mateix narrador sense nom i el seu amic el Rata que abans ja havíem trobat a Escolta la cançó del vent i a Pinball 1973. Es tracta, per tant, d'una obra iniciàtica que deixa entreveure algunes de les constants que l'autor anirà desgranant durant la seva trajectòria literària: realisme màgic, poders extrasensorials, món de l'absurd i humor caústic.

El nostre protagonista s'acaba de divorciar quan rep la visita d'un misteriós personatge que l'obliga a deixar-ho tot per buscar una ovella, de raça estranya, que sortia en una fotografia que li havia enviat el seu amic el Rata i que ell havia publicat en un opuscle comercial. Acompanyat d'una noia amb unes orelles màgicament seductores arriba a la illa d'Hokkaido on emprèn una recerca que no pot durar més de trenta dies. Allí s'esdevindran fets paranormals que confondran tant al protagonista com als lectors.

Vaig treure un suc de taronja de la nevera i vaig posar a la torradora un pa de feia tres dies. El pa tenia gust de guix. Per la finestra de la cuina es veia el baladre de la casa del costat. Al lluny algú tocava el piano. Sonava com algú baixant per unes escales mecàniques que pujaven. Tres coloms grassos posats en un pal elèctric parrupaven absurdament. També podia ser que parrupessin alguna cosa amb sentit. Podia ser que parrupessin per queixar-se del mal que els feien les durícies de les potes. Al seus ulls, potser era jo qui feia coses absurdes.

L'avantatge que comporta poder llegir la bibliografia de Murakami en ordre invers és copsar com les dèries que l'envoltaven en els darrers treballs ja existien trenta anys enrere, als inicis de la seva carrera d'escriptor. L'exemple més clar el trobem en la fosca figura del patró, un home poderosíssim i malaltís que ja havíem conegut en algunes de les novel·les més recents. En tots els casos, l'autor acaba per sacrificar-lo, obrint nous interrogants a una successió poc previsible. També es repeteixen els poders gairebé mitològics que posseeixen alguns animals que, en aquest cas concret, es troben representats en l'ovella tatuada d'una raça poc freqüent.

Però a mi el que m'ha cridat més l'atenció han estat els poders inexplicables que desprenen les orelles de la nova companya del protagonista. L'autor els ha sabut descriure a la perfecció, sorprenent-nos amb cada frase i obsequiant-nos amb uns moments on el somriure se'ns dibuixava permanentment al rostre. Lliçó magistral d'escriptura, d'enginy i d'imaginació. Talent, molt talent.
  

Vlad III Dràcula

Per acabar aquest mini cicle de lectura dedicat a Vlad Țepeș calia llegir la millor biografia que, segons la crítica, s'ha escrit fins ara. És la del romanès Matei Cazacu que porta per títol Vlad III Dràcula (Dracula, 2004). Per cert, es tracta d'un llibre esgotat a les llibreries i que només es pot aconseguir gràcies al préstec bibliotecari.

Matei Cazacu (Sinaia, Romania, 1946) és un escriptor francès d'orígen romanès, especialista en Romania i el món balcànic. Treballa a la Universitat de París IV i a l'Institut Nacional de Llengües i Civilitzacions Orientals. Autor d'un centenar d'articles científics, ha publicat més de deu llibres, d'entre els quals destaquem: In Search of Frankenstein, Des femmes sur les routes de l'Orient i Miracles, visions et reves prémonitoires dans le passé roumain.

Reconeixent les dificultats que comporta explicar la vida d'un personatge del segle XV del qual se'n conserva molt poca documentació però que va arribar a ser molt popular gràcies a una sèrie de pamflets exagerats i poc rigorosos, hem de reconèixer el bon treball de l'autor que ens ha llegat una molt completa biografia canònica del príncep de Valàquia, complementada amb la transcripció dels opuscles que el mostraven com un ésser inhumà, cruel i diabòlic.

No podem afirmar que Vlad hagi nascut amb una marca al cap o que hagi començat a mamar després que li retiressin el pit matern, ni que hagi tingut una cua peluda a la prolongació de la columna vertebral. En canvi, sabem que no era molt alt, tenia ulls verds i, fins que no es demostri el contrari, li agradava el fum de l'encens. No deixava empremtes de poltre i no tenia una boca ample com la d'un ogre.
Si en persona no era un vampir, Vlad Dràcula va viure en un país on la gent creia fermament en aquests éssers de la nit. I que ho segueix creient, al menys a Oltenia, però sense identificar a Dràcula com un d'ells. Millor així.

Aquest llibre suposa la desmitificació d'un personatge que la novel·la de Bram Stoker havia difuminat. Ens trobem davant un príncep medieval de l'Europa Central que s'ha d'enfrontar amb els problemes comuns de l'època i que, quan convé,  els resol amb la mateixa crueltat que els dirigents de l'entorn. Una vida curulla de lluites amb els turcs, amb els hongaresos i amb alguns nobles del seu propi país, dominada per una política d'aliances inestables que es feien i es desfeien amb extrema facilitat. Res a veure amb algunes visions interessades que fins ara havien identificat Vlad III amb el vampirisme.

La biografia formal de Dràcula adquireix més consistència si es complementa amb la novel·la de C.C. Humphreys que vam comentar en aquest mateix bloc, on la pròpia ficció desenvolupada a partir de fets reals ajuda a comprendre millor l'ideologia i el caràcter de Vlad Țepeș.
  

Vlad. La última confesión del conde Drácula

La lectura, i posterior relectura, de la novel·la L'historiador d'Elizabeth Kostova em van fer venir ganes de saber més coses de Vlad Țepeș, el personatge real, el príncep de Valàquia que va viure durant el segle XV i que va inspirar a Bram Stoker a l'hora d'escriure Dràcula, la seva obra més aclamada. Llegendes a part, a mi m'interessava més la figura històrica que sempre havia estat envoltada de tortures i atrocitats. Vaig trobar que una de les biografies més ben considerades és la del romanès Matei Cazacu, difícil de trobar ja que està esgotada però disponible a la xarxa de biblioteques de la Diputació. Mentrestant, i per començar a llegir ràpid, vaig aconseguir fàcilment el llibre del canadenc C.C. Humphreys que porta per títol Vlad. La última confesión del conde Drácula (Vlad: The Last Confession, 2009).

Transilvània, 1501. El príncep Horvathy arriba al castell de Poenari per conèixer la veritat sobre el comte Vlad Țepeș, antic voivoda de Valàquia. Comptarà amb els testimonis de les tres persones que el van tenir més a prop: Ion Tremblac, el seu millor amic; Ilona Ferenc, l'amant que més va estimar i el germà Vasilie, el seu confessor. Els relats entrellaçats de tots tres serviran per configurar un curós retrat de l'enigmàtic personatge.

...y entonces, más allá, vió otra cosa, algo que impidió que perdiera la consciencia, alguien... Drácula, surgiendo de la tierra con los largos cabellos negros como un velo cubriéndolo medio rostro, la mitad que estaba destrozada. La otra, limpia, inmaculada, con el único ojo abierto, brillante y verde, mirándolo fijamente. Y entonces vio el resto, lo poco que quedaba: un cuello atravesado por un línea roja; nada más. Y cuando la luz se apagaba, cuando la alabarda volvió a caer en medio de la penumbra, Ion vio una última cosa... La cabeza de Drácula clavada en una estaca y después izada.

Si la contemplem com una primera aproximació al príncep de Valàquia, la novel·la se'n surt amb suficiència; però si la volem per conèixer a fons la biografia de Vlad Țepeș no ens pot acabar de convèncer ja que la ficció supera amb escreix a la realitat, amb un final tan inversemblant que podria haver escrit el mateix Stoker. De segur que és un d'aquelles títols que es llegeixen bé, amb amenitat i interès, però que s'obliden l'endemà mateix d'haver tancat la darrera pàgina.